Només mai

Tancàvem junts els ulls, empenyent un mon millor on no sentir-nos sols i tot d’una ens varem trobar.

Sortíem despullats a passejar els carrers d’un poble tort, oblidats de tot, corrents sota la pluja.

I només de tant en tant, només de tant en tant, et trobava a faltar.

Vas voler emportar-te la mel amb certeses, més enllà i lluny de jo, per si un demà quedaves sol.

Vaig esgotar les paraules i de pensar-les vaig exhaurir els possibles amb les ganes de compartir-me.

Només de tant en tant, ja mai.